Part a casa de Mireia i Paco naixement de l’Arnau

Bon dia a tothom, em dic Mireia i sóc mare de l’Arnau. Fa vuit mesos, el meu petit va néixer a casa.
Abans de ser mare, ja era infermera. Just acabar la carrera va arribar un llibre a les meves mans (que em va regalar qui ara és la meva parella) de la Casilda Rodrigañez on parlava de la maternitat i del ser mare. La lectura i un viatge a Hondures on vaig tenir el privilegi d’acompanyar a diverses dones durant el seu part van canviar el rumb a la meva vida professional. Casualitats o més ben dit, coincidències de la vida, em van portar fins a dues llevadores magnífiques, la Tere i la Pepi, les que ara són les meves companyes i les que m’han acompanyat en el camí de la vida de l’Arnau.
Elles em van donar l’oportunitat de conèixer una altra manera de parir, una manera on les dones s’empoderaven, se’n responsabilitzaven i gaudien mentre donaven a llum. Vaig aprendre a confiar en elles i en les seves criatures i acompanyar-les ha estat tot un plaer…
Jo vaig néixer un desembre a l’hospital, la meva mare sempre explica el meu naixement com una experiència agradable, tot i ser un part intervingut on li van fer una episiotomia dolorosa innecessària… va ser una part sense anestèsia, on va confiar què ella em podria parir i jo podria néixer. Es per això que a la meva mare li dono les gràcies, per haver-me donat la vida i per haver confiat tant en ella com en mi. La confiança, la que em va transmetre la meva mare i les dones de la meva família va ser vital per decidir on pariria al meu fill.
La confiança, l’experiència professional, el suport de la meva parella i el meu desig es van unir i vaig decidir que el meu fill naixeria a casa nostra. Acompanyat dels qui l’estimem. On seria respectat, fins i tot abans de néixer. Alguns poden pensar que va ser una opció egoista, però va ser la primera decisió conscient que vaig prendre pensant en ell, en el seu benestar i en que pogués oferir-li la millor opció per arribar a aquest món.
Els nou mesos d’embaràs, se’m van fer llargs, ara me n’adono però, que són del tot necessaris per preparar el naixement, el del fill i sobretot el de la mare. Van ser nou mesos de plaer, d’il•lusió i de felicitat. Vaig tenir un embaràs extraordinari, estava eufòrica i preciosa. Tenir-te dins meu va ser genial.
Ens vam preparar com tots els pares novells, vam fer un curs de preparació a la maternitat i la paternitat on ens van acompanyar sis parelles més que passaven per el mateix procés. Ara són els nostres amics, tots ens hem convertit en diferents famílies, vuit mesos després encara ens acompanyem. Són la nostra tribu!
El final de l’embaràs es va fer etern, vaig aprendre sobre l’espera i la paciència, dues assignatures que jo tenia pendents i que em calien per ser mare i per poder acompanyar a altres mare. Un diumenge assolellat de bon matí vaig sentir la primera contracció i em vaig posar molt contenta, començava el gran repte!!
Les primeres contraccions suaus i espaiades em donaven el temps necessari per anar-me’n adaptant, anar-me’n acomodant i per anar preparant tota la casa… el síndrome del niu aflorava!! Necessitava tenir-ho tot preparat per quan arribés el meu petit. Recordo la primera part de la dilatació amb especial tendresa, van ser uns moments d’intimitat entre la meva parella i jo. Un treball conjunt, el seu acompanyament i la seva confiança van ser bàsics. Eren últimes hores que teníem sols com a parella, les vam gaudir amb música i petons entre contracció i contracció. Ell escoltava el batec del cor de l’Arnau, la Pepi i la Tere li havien ensenyat… ens donava seguretat saber que el nostre petit estava bé… anàvem fent… sense presses, sense horaris, sense pressió.
El meu cos s’havia posat les piles, sóc una dona ràpida i pragmàtica i el meu cos va actuar tal i com sóc. Així que de seguida em vaig apartar del món extern per endinsar-me en el meu sentir, va ser el moment de trucar a les llevadores, la feina de parella es va convertir en una feina d’equip.
Recordo el final de la dilatació com el moment més intens de tot el part.. no podia controlar el meu cos, les contraccions eren tan seguides que gairebé no podia descansar entre elles… va ser un moment d’inflexió, un moment de dubte de la meva capacitat, un moment per apostar per donar la vida o per rendir-me… En aquest moment va ser bàsic l’acompanyament de les professionals, les meves companyes i amigues.
La Tere em va acompanyar amb les paraules, em deia: “tranquila Mireia, no te dejes atrapar por el dolor, traspásalo, ves más allá de él, no lo pienses, entrégate a lo que tu sientes…” aquest missatge acompanyat de la tendresa, les carícies i la seguretat que em donava em va ajudar a llençar-me, a entregar-me, a obrir el meu cos per acompanyar la sortida del meu fill. Em vaig posicionar, vaig agafar la postura més còmode on em sentia més forta i segura i les mans de la Pepi em donaven la seguretat, estava preparada per rebre el meu fill.
Va ser un moment molt intens, on vaig haver de concentrar-me molt i fer molta força per acompanyar-lo durant la sortida, però va ser el moment que em vaig sentir més ferma. No vaig dubtar, totes les pors s’esfumaven, em sentia forta, capaç i confiada. La meva parella em donava la mà, no era capaç de deixar-lo. Aquest viatge l’havíem de fer junts.
L’Arnau arribava al món a les 14:10h cridant amb força, va ser el moment més màgic de la meva vida. Encara ara puc recordar la seva olor i el tacte de la seva pell. No tinc paraules per descriure-ho!
Havia arribat el moment més esperat, la trobada entre els tres. El primer moment en que ens veiem les cares, la primera mirada… Va ser el moment més emotiu, tant la meva parella com jo agraïm que les llevadores respectessin aquest moment, ningú ens va donar presses, ens van deixar el nostre espai i vam poder-ho disfrutar plenament. L’Arnau no es va separar de nosaltres en cap moment, va estar pell amb pell els propers dies. Totes les intervencions: pesar, mesurar, el cordó… van esperar a que l’Arnau mamés i estigués tranquil, i tot es va fer al meu costat… Així també es va sentir respectat ell, tractat amb cura i amor, entenent les seves necessitats com a persona.