Naixement d’Abril, part de Marina i Sílvia

Abril nació el 16 de julio del 2014, en Barcelona, en el comedor de casa, en una pequeña piscina inflable. Han pasado ya más de seis meses desde entonces, y hasta ahora no he logrado encontrar el momento de sentarme a escribir sobre ello. Cómo llega a cambiar la vida la llegada de un bebé… Pero no voy a hablar de ese tema, de lo mucho que ocupa y absorbe esa nueva llegada, sinó de cómo se produjo la llegada en sí misma. Voy a escribir sobre esto por diferentes motivos: principalmente porque nos lo pidieron (de no haber sido así, probablemente este texto no hubiera nacido), porque me pareció una buena manera de reflexionar y poner palabras a lo sensorial, porque es una manera linda de compartir y socializar las vivencias personales, porque me parece un bonito regalo para Abril, pero también y sobre todo porque de algún modo es una manera de dar las gracias a todas las personas que hicieron posible la preciosa y mágica experiencia de dar a luz en casa. Gracias a las comadronas, Tere, Idoya, Gloria y Pepi por acompañarnos en el camino y guiarnos con mano firme y tierna. Gracias a las acompañantes, Ingrid, Marta y Joana por saber estar tan cerca desde el respeto, el cariño y el cuidado. Gracias a Marina por ser tan valiente y por enfrentar el dolor sin titubeos, por hacer posible lo que parecía imposible. Gracias Abril por aparecer y recibir al mundo gritando, por dejarnos sordas de fascinación y perplejidad, porque de alguna manera todas volvimos a nacer contigo. Gracias a Blat, por aparecer justo en ese momento a ver qué estaba pasando, gracias por ponerte a lamer y olisquear el mundo de nuevo y hacer que volviera a girar después de haberse detenido un instante.

Un part de dones…

Quan tu vas néixer, Abril, érem set dones en escena: dues llevadores (la Tere i la Idoya), les tres tietes acompanyants (la Ingrid, la Joana i la Marta), la mama Marina i jo mateixa, la mama Sílvia. Però el teu naixement va ser prou llarg, gairebé de dos dies, així que va haver-hi temps perquè també hi passessin temps amb nosaltres la Pepi i la Glòria, les altres llevadores de Titània. I també hi va ser d’alguna forma l’Anna, la veïna de dalt, que no es va poder adormir fins que et va sentir arribar plorant a ple pulmó. I el Blat, és clar, l’únic mascle (castrat) del grup. Així que vas néixer envoltada de dones màgiques i poderoses.

Durant l´ embaràs, la Marina no va parar gaire quieta. Així que no és estrany que els primers símptomes de que començava el part us agafessin fora de casa. Va ser caminant pel mig de les turístiques Rambles, en ple centre de Barcelona, quan la Marina va sentir que havia trencat aigües, suaument, un regalim prim però diferent. Va anar a un lavabo i va comprovar que alguna cosa havia passat, i em va trucar per explicar-m’ho. Allà que vaig anar-hi jo, a la Plaça del Pi a trobar-me la teva mare amb una panxota tremenda i cara espantada. Havien començat les contraccions, però tot i així encara vam anar a mirar una botiga de coses per a nadó d’allà a costat i… mmmm…. a la xocolateria del carrer petritxol! Sí, vam decidir que volíem berenar, una xocolata i una ensaïmada, que jo em vaig menjar corrent i que ta mare va deixar a mitges, perquè vam haver de sortir ràpidament a buscar un taxi i fiu!, cap a casa que la cosa apreta!

A casa vam esperar estona abans de trucar les llevadores, fent-nos a la idea del que estava per venir, i quan hi vam parlar ens van donar calma i bons consells per passar la nit a l’espera que els símptomes de que el part havia realment iniciat apareguessin. I vàrem passar la nit, sense dormir gens ni mica i controlant les contraccions, suaus però contínues que es negaven a desaparèixer ni que fos una estoneta perquè poguéssim dormir. Cansades, desorientades, a primera hora del matí vam tornar a trucar i en una estona va aparèixer la Pepi, que ens va aportar la primera valoració del que teníem per davant: aigües delicadament trencades i contraccions, sí, però el part encara ni havia començat… així que calma que el prepart podia allargar-se i el cansament jugar-nos una mala passada. Ens va explicar i vàrem valorar no fer un tacte per saber com anava la dilatació, ja que amb aigües trencades si fèiem un tacte teníem 24 hores per parir. Si no havíem parit en aquest temps s’havia de fer un trasllat a l’hospital per seguretat. Encara avui li agraïm infinitament a la Pepi que fos tan clara en aquest punt, que ens expliqués tan bé els riscos i la valoració que va fer, ens va ser de molta utilitat per poder decidir en altres moments que vindrien després quina seria la nostra postura davant la opció de fer un tacte o no.

Davant el que es preveia una jornada llarga, vam avisar les acompanyants perquè estiguessin informades i perquè anessin arribant de forma esglaonada. I va continuar el dia, amb les contraccions que no s’aturaven, suaus però sempre presents, sense més que uns minuts de treva. Va arribar la Marta, i també la Glòria, i ens anaven acompanyant i donant idees per passar millor l’estona: un massatget aquí, una respiració profunda, un bany amb llum tènue… I la Marina bufava i bufava, gemegava i gemegava, ulls clucs amb força i rictus de dolor. Anaven passant les hores i a casa hi havia un anar i venir de dones: ara marxaven unes, ara arribaven d’altres… I s’anaven encarregant de tot el que feia falta: passejar i atendre el Blat, cuinar i el que calgués. Jo em vaig estirar una estona al migdia, i fins i tot vaig aconseguir dormir una mica, en un intent d’agafar forces pel que es preveia una llarga nit.

Quan em vaig llevar la Marina estava a l’habitació, asseguda al balancí, els peus estirats damunt el llit, la Marta i l’Íngrid repartint-li mimos i atenció per tot el cos. Encara no havíem fet cap tacte, i per tant era incert el camí que havíem recorregut i el que restava per davant. Cap a les vuit del vespre vam desvetllar la incògnita amb un tacte que va fer la Idoya, i que revelava que estàvem a 6cm. Sí, era una bona notícia, però per nosaltres ja feia més de 24 hores que havia començat l’aventura i el cansament començava a infiltrar-se per entre l’adrenalina.

Durant el dia ens vam anar movent de lloc: ara l’habitació, ara el menjador, ara el bany, el passadís… però a partir del vespre ens vam tancar a l’habitació, com animalons que necessiten arrecerar-se en arribar la nit. I des de l’habitació va ser que vam sentir arribar la Joana, i novament la Pepi, i finalment la Tere. El nostre món era entre aquelles parets en aquells moment, i no tinc gaire clar el que passava fora. Però ens venien a visitar i gairebé sempre vam estar acompanyades, molt ben acompanyades. La Marina va necessitar i agraïr la veu i la mà de la Pepi que la calmés, i quan va aparèixer la Tere, acabada d’aterrar d’un viatge i plena d’energia, va començar una altre etapa. Les contraccions eren cada cop més intenses, llargues i sostingudes per una veu profunda que mai no li havia sentit a la Marina. No sé d’on devia venir aquella entonació, però segur que de ben lluny.

Anava entrant la nit i amb ella la son, el cansament del dia, la gana… Bona menjadora com és, la Marina encara va tenir forces per demanar una truita de patates que les acompanyants no van dubtar a fer, però que no es va poder menjar perquè el seu cos no estava per digestions.

Vam passar a estirar-nos al llit, mig assegudes, i jo recordo que em va invaïr la necessitat de tancar els ulls, els badalls apareixien gairebé tan constants com les contraccions, però a cada crit de la Marina se m’esvaïa el cansament. Perquè la Marina podria arribar a roncar entre contraccions, dos o tres minuts de son profunda, i després aquell despertar de crit adolorit… era sorprenent! Va arribar aleshores el primer moment de crisi, ben fort, causat pel dolor: sembla ser que en anar-te col·locant per trobar la sortida a aquest nou món vas pinçar algun nervi, i a la teva mare se li van paralitzar les cames, o aquesta sensació sentia ella. Expressava molt de mal als quàdriceps i molta impotència perquè, fortes com té les cames, no li responien en aquell moment en què tant les necessitava. I van haver-hi uns moments en què ens va fer por no poder seguir. Sort de la Tere, que estava allà i que amb la seva veu dormia a la Marina com si fos una encantadora de serps i la feia roncar cada cop que el seu cos li donava treva. Va ser aleshores que vam decidir fer un canvi d’escenari i provar d’anar a la piscina, a veure si amb l’aigua calenta la sensació de dolor minvava. Jo no sé ben bé com va anar, però quan vaig aparèixer pel menjador totes les dones de la casa estaven organitzades, amb la piscina muntada i vinga galledes cap aquí i cap allà. Eficaces com elles soles, al cap d’una estona ja estava la Marina a l’aigua, el menjador a les fosques, la Tere i la Idoya acompanyant-nos novament i la resta de dones repartides per la casa, intentant descansar una mica i calmar l’excitació.

I sembla que l’aigua va anar prou bé per calmar el dolor, o potser vas avançar en aquell pas delicat, i ara va arribar… la calor! L’aigua era calenta i la Marina no parava de demanar glaçons, aigua freda pel front i les mans i per beure. Va haver-hi un moment en que la Marina va preguntar, molt seriament: “Quan naixerà l’Abril?”, i la Tere va respondre, seriosa i serena: “Abans que surti el sol”. Potser van ser aquelles paraules màgiques, potser la calma que van transmetre o potser el destí, el cas és que al cap de poca estona, mentres valoràvem si sortir de la piscina una estona, ens va sorprendre un crit ferotge, trencat, i la veu de la Marina que cridava: “L’Abril està aquí, la sento, està aquí!”. I de cop i volta tota la casa adormilada es va despertar de cop: La Tere i la Idoya preparant material, les acompanyants sortint de darrera la porta, la Marina expulsant una membrana amb aigua i començant el que seria la part més intensa del viatge, la més impactant, la més vibrant.

És difícil explicar aquelles escenes… Els crits se succeïen i amb ells la Marina s’anava obrint cada cop més, lentament, canviant de postura, buscant on aferrar-se amb la mirada i amb les mans. A la piscina érem cada cop més gent: la Idoya i jo mateixa dins de l’aigua, i al voltant la Tere i les tietes. D’entre les cames va començar a sortir un tèl negre que es movia dins l’aigua i que recordava les algues del fons del mar… era el teu cabell! Començaves la sortida cap al món exterior: semblava increïble que aquell cabell fosc que dansava dins l’aigua pogués ser el preludi del teu cap. Mica en mica el que al principi era un petit cercle pelut va anar guanyant superfície i es va anar convertint en una semiesfera que avançava lentament al ritme de les contraccions, i que ens tenia tallada la respiració cada cop que es mostrava una mica i es tornava a amagar. Entre contracció i contracció la Marina encara tenia forces per dirigir l’escena, per donar ànims al grup i per preparar-nos per a la propera contracció… Les llevadores demanaven que empenyés amb força, i el teu cap anava fent, però semblava que no s’anés a acabar mai aquell esforç. En alguns finals de contracció la Marina preguntava: “ja està?”, però encara faltava un bon tros. Era sorprenent veure com el seu cos s’anava obrint cada cop més i més, tot i la visió un pèl borrosa per l’aigua i la poca llum. En una d’aquestes la Tere es va treure la samarreta i va entrar dins la piscina, i encara la Marina va tenir el cap fred com per dir-li que no s’amoïnés, que ja li deixaríem una samarreta! Increïble com podia fer aquells canvis de registre… En un moment el teu caparró va agafar força i va sortir una mica més, i em van demanar que l’aguantés per sota. Va ser el nostre primer contacte. I recordo la sensació de viscositat, de vellut suau, de sorpresa i incredulitat alhora. La Tere i la Idoya anaven ajudant el cos de la Marina amb mans sàvies, fent la obertura més gran i subjectant alhora, i finalment, en un moment de crit i empeny vas aparèixer… la Idoya et va agafar entre les seves mans i et va treure fora de l’aigua per col·locar-te damunt de la Marina, que et va acollir amb els braços i cara de sorpresa. Vas sortir de l’aigua amb un plor ferm, curt però incisiu, que va fer aparèixer el Blat ràpidament i ens va fer vibrar a totes, a cadascuna a la seva manera, i ens va fer arribar al clímax d’una nit màgica esculpida amb mà de dones, una felicitat col·lectiva entusiasta i desbordant animada per aquella coseta petita i novedosa que eres tu.

Eren les 3:41 quan vas aparèixer, abans de la sortida del sol 😉
Hi ha molts moments del part que segurament he esborrat o que em resulten confusos, però hi ha coses que continuen clavades amb força al pensament. Recordo la teva primera imatge: embadurnada de groc, lliscosa, el cabell dens i fosc, els ulls clucs i axinats, la barbeta ben marcada, la boca cridanera, el cos llargarut… i la olor que ho va impregnar tot i que ens va acompanyar unes quantes hores amb intensitat. Recordo el Blat llepant la piscina al nostre costat, els ulls desorbitants i sorpresos de la Marina, la primera abraçada de les tres. Recordo el cordó que es perdia dins l’aigua i dins el cos de la mare, el blau intens que el tenyia i que a voltes es tornava lilós i groc, el seu dibuix trenat brillant i consistent, ferm i ple encara de vida.

Després vam anar al sofà i des d’allà, semiestirades les tres, va venir l’expulsió de la placenta, el tall del cordó, la primera enganxada al pit… També et vàren pesar i mesurar: 3.740 kg i 53cm! Amb raó ens vas semblar gran quan vas sortir! Del sofà recordo moments de cansament, d’eufòria, de sorpresa, d’abraçades col.lectives, de les primeres fotos, i finalment de la son… Mica en mica les dones de la casa van anar a dormir o van marxar, i ens vam quedar les tres al sofà, en el que va ser la nostra primera dormida conjunta.

A partir d’aquí mica en mica hem anat fent, ens ho has posat fàcil i a dia d’avui continues sent una bebé formosa, bella i riallera.
L’aventura continua i malgrat l’escassetat de temps i el canvi profund que ha suposat a les nostres vides és un tresor aixecar-nos cada matí al teu costat.

Ara ens queda el repte d’acompanyar-te i fer-te sentir a gust en aquesta família de dones; estem segures que la petjada que han deixat les dones que et van veure aparèixer és el millor auguri que podries tenir per anar construint el teu propi camí a la vida.

Sílvia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *