I va arribar el Ponç!

El diumenge 29 a les 23h i algo vam sortir de França per anar cap a Comarruga, em trobava bé i volia venir a casa, a parir amb les meves llevadores, les que venien com a amigues i no com a professionals, a acompanyar-me, no a assistir-me. Com si el fet de ser llevadores fós només una circumstància sense més importància dins la nostra relació.
Vam arribar a El Vendrell a les 7 del matí, vam esperar fins les 9 per anar al registre civil a buscar la documentació necessària per a la inscripció posterior. Al migdia estàvem a la piscina. A la tarda compres de menjar.
Dimarts 1 tocava més compra, mercat de El Vendrell, carn, peix, fruita… calia omplir nevera per als dies que vindrien…
A la tarda, visita de la Tere a casa: revisem analítiques i informes d’ecografia, ella no havia fet el seguiment de l’embaràs i es posa al dia. Al final de la visita proposa un tacte que jo accepto i estic de 2 cm… res! Tinc contraccions tota l’estona que ella és amb mi, però no de part… Ho veu molt fàcil, el periné està mooooolt elàstic, i el coll esborrat. Creu que quan es comencin a enllaçar les contraccions, estarà fet. Marxa sobre les 22h, ens acomiadem enmig d’una contracció intensa, molt intensa, amb la Rita en braços.
Anem a dormir sobre les 23h després de preparar l’escenari: inflem piscina i distribuim els mobles. Jo ja no paro de tenir contraccions, però m’endormo. A les 1h26 em desperto amb una contracció molt forta. M’aixeco, m’assec. Vaig al lavabo, torno al llit. 7 minuts més tard una altra contracció, ara sí, m’aixeco per no tornar al llit. I així van venint les contraccions durant la següent mitja hora, cada 7-6 min.
A les 2h12 truco la Tere, ella trucarà la Mireia, han de venir des de Mataró i necessiten temps, no podem esperar molt. Desperto al Mauro que omple la piscina mentre jo passo les contraccions a la pilota. Encenem el llum de sal, posem espelmes.

Entro a la piscina i les contraccions s’enllacen sense espai, cada 2 o 3 contraccions tinc una pausa d’uns minutets, i torno a enllaçar-ne unes quantes sense separació. Comencen les ganes d’empènyer i arriba un missatge al mòbil: estan de camí i arribaran en uns 40 min.
Perdo la noció del temps, el Mauro va fent fotos, ve, ens besem, parlem. Arriben les comares, ens fem petons i els hi dic: “de vegades empenyo i penso que surt, el toco, de vegades penso que em queden hores per endavant”. Arriba immediatament una contracció i em diuen “no et queden hores, això segur”, és el que pensen per com la respiro i l’acompanyo amb un so intens, gairebé un crit.
Passa i m’aixeco, escolten al bb, està perfecte.
Torno a l’aigua.

Començo a empènyer i… surt caca!
Crido, no vull que surti caca, vull que surti el meu bb!!! És desagradable, em fa sentir malament…
Tots riuen, jo també!
Estic molt divertida, diu el Mauro.
“Tot és culpa teva”, li dic jo, “tu me l’has ficat aquí!”
Tornem a riure!
Empenyo, i torna a sortir caca que la Mireia recull sense manies amb una palangana… per sort no arriba a embrutar l’aigua.
Empenyo i surt el cap i part del cos, “Mireia, treu-me’l” és el que em surt dir.
Tornem a riure!

Empenyo i la Mireia des de darrere me’l fa arribar i agafo el meu bb.
El Ponç ja és aquí, no sé encara que és un nen, però en realitat ho he sabut sempre.
El cordó no em deixa pujar-lo prou per veure el seu sexe, el palpo i sí, és un nen, és el Ponç, sempre l’ha sigut! Mentre jo estic en el meu núvol, la Mireia ha ensenyat a tothom el sexe i el Mauro em diu “ja tens al Ponç!” i responc “sí? Es diu Ponç?”, sí, es diu Ponç, sempre se n’ha dit!

Són les 4h05, dues horetes de part… sóc una afortunada! La natura em mima un poc més!
La placenta no triga ni 5 minuts en aparéixer. Empenyo lleugerament i el seu pas és agradable, ara sí s’ha acabat, la placenta tanca el part i comencem una nova vida.
El Rui s’aixeca i talla el cordó. El Mauro fa el nus, el Didac tallarà ls resta i junts veiem els tres vasos del cordó, impressionant.

Poc a poc van venint tots, som SET!!!!
Estem al llit, al nostre llit, estem junts, ens abracem. La Tere i la Mireia també s’abracen entre elles. Tots ens hem regalat un moment inoblidable els uns als altres.
Mai, mai, mai hagués pogut ser millor. Van ser les condicions ideals i vam gaudir-les intensament!

Hem d’agraïr infinitament la presència de la Tere i de la Mireia, mai tindrem prou paraules d’agraïment per a vosaltres!! I la retaguàrdia incondicional de luxe de la Valérie, que s’ho va perdre per molt poquet, i de la Mica, però éreu amb nosaltres en el nostre cor i en el nostre pensament, i sabem que pensàveu en nosaltres també. Fins i tot la Pepi, com a bona bruixa bona, es va despertar en el mateix moment en què el Ponç apareixia… què més podem demanar a la vida??? Una meravellosa família i uns amics que ens estimen i cuiden així són els tresors més grans que mai es puguin imaginar.

Som feliços, immensament feliços!!