Escrit part Merçè i jose

Estic embarassada!! Així comença la meva experiència, en un embolic d’emocions i sensacions: és això el que vull, el què volem? Ostres! Si que ha anat ràpid! Desitjo ser mare? Jo? En serio? Uf! Afortunadament els mesos van passant i el desig es va fent gran, les nàusees aturant i la panxa agrandant… Saps que la nena ha de sortir, quan ja has paït aquesta nova fase en la que et trobes, comences a pensar en el part, i mentre pensàvem on faríem la preparació al part vaig rebre un mail d’una bona amiga on deia que s’obria grup a Titània. Nosaltres coneixíem l’entitat perquè dues grans amigues havien parit acompanyades per les llevadores de Titània, havien fet el curs amb elles, etc. Encara no sabíem on voldríem el part: a casa? A l’hospital? El curs ens va anar ajudant a decidir , a anar triant i perfilant on voldríem rebre al nostre tresor.

A Titània vam aprendre tot el que calia saber sobre el part i això t’empodera, tenir el coneixement és una font de poder que et fa valenta, forta… vas entenent i interioritzant el que vas traient d’aquestes sessions setmanals. Fins que un dia, i no saps com, veus que ha de ser a casa, que no pot ser enlloc més!

Em passejo amb la panxa i parlo amb la meva filla, la que duc al ventre, miro l’habitació, el menjador… on voldràs néixer filla? Quin lloc t’agrada?… I en mig d’aquesta alegria, ganes, sorpresa… apareixen també els mostres, les pors. Por al part, por a la meva reacció, por i més pors. Les sessions individualitzades, on sempre anàvem el meu company i jo, tots dos junts en aquest nou viatge, diferent i especial, en aquest espai anaven sortint aquestes paranoies on eren escoltades, acompanyades, pensades i perquè no també rigudes! Fàcil, així t’ho posen, fàcil. Et mires a tu, a la parella i et projectes com a mare.

I les setmanes avancen i arriba un dia en què les llevadores venen a casa i veuen els espais, els materials, coneixen a les acompanyants… i aquí ja veus clar que això va en serio! Fer el darrer pagament és una sensació… és com quan compres un vol per Internet i dones “acceptar”. Uf! quins nervis, quina emoció…

Em llevo un bon dimecres 12 de juny, em trobo malament, no ho relaciono amb l’arribada de la meva petita. Una negació? No sé! Però vaig a classe de ioga per a embarassades i aquí, acompanyada de dones embarassades, plenes d’energia, d’alegria, d’amor, la Nut decideix sortir. Marxo de la classe sense acabar-la, vaig a casa, a casa meva, nostra, al costat del meu company i pare de la meva filla, a les parets que hem decorat, a la nostra llar, a parir. A donar la benvinguda a qui avui més m’estimo.

El Jose està radiant d’alegria i jo… jo només acompanyo el que el meu cos tot sol ja sap fer. No permeto que la por m’envaeixi els pensaments, primer penso: “mare meva! Si aquets són els dolors del principi, jo això no ho aguantaré!” I recordo les savies paraules de la Tere “el part és anar cap al dolor” i així! Fent el clik! Aturo el cap i em regalo al cos, al meu cos, al que sempre he rebutjat per manies de tipus i prototipus que ens han venut, al que ara veig com a savi i fort, que fa tota la feina amb la meva companyia, em deixo obrir. Arribo a ballar!

Em preparen una piscina, l’aigua calenta, aquell bany… beneït sigui! Quin benestar! Calma… La música que havíem preparat, que havíem posat per nom “donant la benvinguda a la Nut” sona. Música que de tant en tant em permeto escoltar, però en realitat estic jo, al meu món, tancada en mi, en el meu dolor, en la meva obertura. Les acompanyants arriben, en aquest cas la meva mare i una de les meves germanes. Les faig callar. Silenci, necessito molt silenci, en el meu “colocón” no vull crits, comentaris ni tan sols riures! Vull serenor, pau… Crido un mantra: el nom del meu company: Joooose, Joooose… És a ell a qui vull molt a prop. Arriba la llevadora, la Idoya, no vull un tacte! I no me’l fan… Lliure, em sento lliure i propietària del meu cos, del meu part, de la meva sexualitat. Respecte per tot el que faig i sento. Molt de respecte. Posen l’aparell per anar escoltant els batecs de la nena. Ni penso en ella! Perquè estem bé. Aquest acompanyament de les expertes és tan preciós i tan respectuós, respectuós de debò. Miren i callen perquè jo vull silenci!

El dolor s’atura i amb aquesta droga que el meu cos ha creat per mi, estic a gust, molt a gust. L’aigua calentona de la piscina… I comença l’expulsiu. Un altre flash, un altre pensament negatiu em ronda pel cap. El d’una amiga que em diu que les contraccions es porten bé però el mal de debò és quan arriba l’expulsiu. No deixo que això m’atrapi, m’allunyo altre cop i em deixo portar pel meu cos i per a saviesa de la meva filla que sap, millor que jo, què ha de fer. Què guapa!

Les llevadores miren i fan algun suggeriment, vital el que la Pepi, amb fermesa i claredat però amor em dóna, sense infantilitzar, sense obligar, amb l’autoritat que jo li he donat. Faig algun canvi postural, ara si! La Nut vol sortir, empenyo. “ No puc”, tothom m’anima: “ho fas molt bé!, sí que pots”. I jo ja ho sé que puc! Només una mica de pataleta i un crit per agafar força, gran i alt… “Jose, agafa-la!” I allà està, als braços del seu pare que ràpid me la dóna. Estic amb ella a fora, però encara unida a mi connectada pel cordó, ja no necessito silenci, vull sortir de la piscina, m’aixeco ràpidament amb el meu tresor en braços i demano “feu-me una foto!” I ric i ric, només ric de felicitat. M’inunda l’alegria i l’amor, perquè a l’acte em sento enamorada, ultra enamorada.

I per mi això és una de les millors coses de parir a casa, que estàs amb ella tot el dia, no hi ha protocols que et separin ni màquines ni desconegudes que la toquin, i ella està amb mi i jo amb ella. En una bombolla d’amor, ens quedem en un matalàs a terra, juntes, despullades. La Nut somriu, si! Somriu des de primer dia, la Nut somriu dormideta i somriu i jo no em desenganxo d’ella perquè ella encara està enganxada a mi.

La Idoya ve a veure’ns a casa al cap de dia i mig, esmorzem juntes i jo ja sóc una altra i ella somriu com sempre, i et sents afortunada d’haver tingut aquesta experiència, tot i que encara estàs en shock i no la pots valorar.

I un diumenge ve la Tere i passa la tarda amb nosaltres perquè tinc dificultats per donar el pit. La meva petita és molt dormilega i m’ajuda a treure altre cop força, ara per alletar. Ara si, tot està a lloc, Titània desapareix, així com venen marxen, però per mi ja sempre estareu presents: Pepi, Tere, Idoya, desitjo poder acompanyar el creixement de la meva petita com vosaltres ho heu fet: amb respecte, fermesa, claredat, confiança i amor. Gràcies, Moltes gràcies!