Benvingut Samuel!

Estimat Samuel,

Soc molt feliç. No puc creure’m encara que siguis ja amb nosaltres. El teu pare i jo estem en un núvol de felicitat i cada dia que passa ens enamorem més de tu. I és que no trobo altre paraula que no sigui “enamorament” que descrigui els sentiments que estic experimentant ara mateix. Ets una preciositat, un veritable miracle. D’un dia per l’altre t’has convertit en la persona més important de les nostres vides. Ara mateix mentre t’escric, al llit amb el portàtil, estàs dormint plàcidament al meu costat. Pell amb pell. I es que no pares de dormir. Només vols teta, dormir, fer pipí i caca (quines cacotes més grans!).

Després de tanta incertesa, i es que no volies sortir, per fi, a les 41 setmanes + 2 dies es va produir la màgia amb el teu naixement el 21 de juny a les 23:42h (solstici d’estiu). Ja feia dies que els teus pares estaven neguitosos perquè veiem que la data límit (42 setmanes) per induir artificialment el part s’acostava. Això comprendria que tota la planificació que havíem tingut amb Titània per fer el part a casa es podria cancel·lar i això ens tenia amoïnats. Fins i tot vaig arribar a pensar que tot i passar la data 42 no aniria a l’hospital per la inducció.

Dos dies abans del teu part, una llevadora de Titània em va escriure per What’s App per veure com estava (just estava tornant del Castell de Burriac) i li vaig contestar que físicament bé, però emocionalment em sentia esgotada. Ella es va mostrar molt empàtica i em va donar el contacte d’un acupuntor per accelerar el treball de part. Vaig demanar cita pel dia següent, 20 de juny a la tarda. El teu pare em va acompanyar fins a Titània i primer ens va atendre la Roser. Vam compartir amb ella els nostres neguits i ens va mirar de tranquil·litzar. Que miréssim dia a dia com avançava la cosa i no penséssim més enllà. Després em va fer un massatge al psoes iliac i el sacro. Va escoltar el teu cor i va comprovar com estava el coll del meu úter. Normalment el coll mesura 3 cm i ja estava a 1 cm.

La Roser ens va dir que ella creia que no passaríem del cap de setmana, però que no ens ho podia assegurar. Després de parlar amb ella em vaig sentir més tranquil·la. Al acabar amb ella ens va atendre l’Oscar (acupuntor) i el primer que em va mirar es el pols dels canells. Sobre una tauleta tenia un coixinet vermell amb lletres xineses on tenia que posar el braç. Després de palpar el pols dels meus canells em va dir que tenia molta ansietat i que soc una persona amb un caràcter molt nerviós. Era la veritat. Em diu que em farà un tractament per tranquil·litzar-me i no tan d’induir el part i fa sortir el Lucas per atendre’m sola. L’Oscar em demana que m’assegui sobre la camilla donat que no em puc estirar de panxa al terra i em comença a posar agulles pel cos, primer entre les celles, després al cap i quan arriba als glutis em començo a marejar. Li demano que pari i engegui l’aire acondicionat. Després d’uns minuts ventilant-me em recupero. Em diu que és normal, que tinc molta tensió al cos i que al incidir en determinats punts es pot crear un contrast que produeix marejos, o això és el que vaig entendre jo.

Al final acabem tota la sessió sense problemes. L’Oscar fa passar al Lucas que havia estat mirant de comprar-te un porta bebès a una botiga del costat. Jo en aquells moments estava super relaxada i encara duia totes les agulles clavades, per tant, no em podia moure. Al mirar-me atentament el Lucas posa cara de sorprès, però calla. Després ens vàrem fer un fart de riure. El Lucas va al·lucinar quan va veure que tenia clavat entre les celles i al cap unes agulles. La idea després d’aquesta sessió era que si durant el cap de setmana no naixies faríem una altra més intensa el dilluns però, com bé saps, no va ser necessari.

El 21 de juny al matí el teu pare i jo vam anar a la platja a prendre el sol i a banyar-nos. Al ser divendres no hi havia quasi ningú. Al costat hi havia una mare donant el pit a la seva filla que deuria tenir no més 10 mesos. “Quina enveja. Jo també vull…” Em fico dins l’aigua. Noto com el mar em transmet tota la seva energia. Tanco els ulls i em centro en les carícies de les onades. Poso atenció a la meva respiració, al so del mar, a la humida aigua freda que penetra poc a poc el meu cos de baix a dalt fins el coll, el tacte de la sorra escapant-se d’entre els dits dels peus… Miro la panxa que em sobresurt com mai, flotant dins l’aigua. Aquí dins estàs. Tan a prop i tan lluny a la vegada.

A continuació vam anar a un xiringuito a prendre unes olives, el teu pare una cervesa i jo un aigua ben freda. Allà vàrem estar parlant de tu i del teu signe xino. Es veu que et correspon el porc. El Lucas és un tigre i jo soc un cavall. Vàrem estar una bona estona llegint pel mòbil el significat de cada animal i també ens vam fer un fart de riure. Estàvem relaxats però a la vegada impacients per saber quin serà el final d’aquesta etapa.

Al arribar a casa el Lucas prepara el dinar: una super amanida de poma i nous i pollastre saltejat que sempre li feia la teva avia Gemma quan ell era petit. A les 16:00h desperto al teu pare de la mig diada perquè em faci el massatge que ens havia ensenyat la Roser el dia anterior. Després d’una sessió ben llarga de massatges, mantenim relacions sexuals perquè es veu que va molt bé per provocar el part de manera natural. I de fet, va ser instantani.

A les 18:00h vaig començar a notar contraccions. La primera hora vàrem estar al saló. Jo asseguda sobre una pilota gran i el Lucas aguantant-me la cintura i ajudant-me a fer cercles amb ella. Passada aquesta hora noto que les contraccions son cada vegada més fortes i li dic al Lucas que pugem al bany a fer-me una banyera calenta per calmar-les. El Lucas em pregunta si vull que truqui a les llevadores, però jo li dic que de moment no, que potser és una falsa alarma. Una vegada dins la banyera, tot i l’efecte calmant de l’aigua calenta, les contraccions es tornen més intenses. Les recordo com onades del mar. Sens que està a punt d’arribar una poc a poc, agafa el pic i torna a marxar poc a poc. Entre contracció i contracció tinc entre 1 i 2 minuts de descans, però sense relaxar-me gaire perquè vull estar preparada per la següent contracció. Arriba un moment en que començo a cridar com un animal, la finestra està oberta i penso que els veïns deuen estar al·lucinant. El Lucas també al·lucina. Em diu: -Ara si que truquem a les llevadores, no? I jo: -Si! Truca-les, que vinguin ja!

El Lucas comença a posar a punt tots els preparatius. Des de la banyera sento com està inflant la piscina de part al saló. Puja i baixa les escales corrents. Truca al meu pare i a la Marta i, de tant en tan, ve a veure’m com estic. Posa cara de seriós. Es veu que això va de veritat. –Les llevadores diuen que arribaran en 40 minuts. Jo penso: “Buf, potser ja l’he parit quan arribin!.” Sento molt dolor, però ja he agafat una tècnica que m’ajuda a concentrar-me: tanco els ulls tota l’estona i faig moviments sincrònics amb el maluc i empenyo la panxa cap a baix amb les mans. Noto com has baixat, la panxa ara em comença més a baix i començo a veure les meves costelles primes com feia mesos que no les veia. De cop i volta, sentim com piquen a la porta. Son la Roser i l’Alexandra de Titània. Jo en aquest moment, ni puc dir hola ni res. Continuo amb la meva dinàmica. La Roser s’asseu al costat de la banyera i em toca al cap. Amb les llemes dels seus dits freds m’acaricia el front i amb veu molt suau em diu que respiri i acte seguit es posa a respirar perquè la segueixi. De sobte sento una olor molt refrescant, olor a herbes. Això em relaxa i em tranquil·litza. Ja estic en bones mans, ja puc deixar-me portar…

Sento com l’Alexandra i el Lucas diuen d’anar al saló a omplir la piscina d’aigua i a baixar les persianes. En aquests moments penso que em fa por moure’m de lloc. Ara que havia agafat la postura a la banyera… Però després penso que la banyera és molt dura i que al final em faré mal al clatell. Tornen a picar a la porta. Aquesta vegada son el meu pare i la Marta. Escolto com pugen les escales fins al pis on estic jo. No sé si és el millor que em vegin en aquesta situació ara mateix, però ja m’és igual. Jo segueixo amb els ulls tancats concentrada amb les onades de contraccions. Es veu que el meu pare es volia canviar de pantalons i sabates i l’Alexandra, com una portera els va dir que no passessin i que anessin a l’estudi.

No sé quanta estona va passar, però va arribar el temut moment de canviar de lloc. Ja estava tot llest per la teva arribada. Sense pensar-m’ho dos vegades m’aixeco de la banyera, la Roser em cobreix amb una tovallola mentre jo ja estic sortint per la porta. “Quan abans entri a la piscina millor”. Baixant per les escales noto una contracció fortíssima. Al estar fora de l’aigua la noto amb molta més intensitat. Al final de les escales miro el saló. Està tot a les fosques. Només hi ha una llum d’ambient encesa. La piscina al mig del saló i al voltant de la piscina s’intueixen varies siluetes entre les quals reconec al meu pare. “Sembla un ritual això”. Jo amb la màxima celeritat i amb bastanta poca gràcia em fico dins de la piscina i passo una contracció molt dolorosa. Ràpidament m’adono que puc fer el mateix moviment que a la banyera perquè la piscina és igual de llarga. Es tova, és super còmoda i dono gràcies de poder tenir-la i ja estar a dins.

Des d’aquest moment, entro en una dinàmica bastant forta de contraccions. Començo a sentir calor, estem a finals de juny i es nota. La Roser em posa una tovallola d’aigua freda al cap i el Lucas engega un ventilador. Torno a sentir olor a herbes. Ara estic molt millor, però començo a estar cansada de la dinàmica i no sé quanta estona més queda perquè arribi el gran moment. Pregunto quina hora és, però no escolto la resposta. Recordo que a les classes prenatals ens deien que un primer part té una mitja de 8-12 hores. Arriba un moment que penso que comprenc a les mares que van a parir a un hospital i no es veuen en cor de fer-ho sense epidural. Realment és dur, però més que res per la incertesa de no saber quanta estona més s’ha d’aguantar aquesta dinàmica d’onades doloroses. I penso la sort que tinc d’estar rodejades de persones que em donen tan bona energia i em recolzen en aquest gran moment. Em donen forces per tirar endavant sense dubtes ni pors.

Després de varies contraccions, instintivament obro les cames i les pressiono contra els extrems de la piscina aixecant tot el meu tronc del terra amb l’ajuda del cap. A la meitat d’una contracció començo a sentir la necessitat d’empènyer. Una necessitat animal que tot i no haver-la experimentat mai la sento com a quelcom familiar. I és que el meu cos està dissenyat per fer tot aquest treball. Al empènyer escolto com de la meva boca surt un crit que no reconec com a meu. Ja no soc un simple membre de la societat. Ara soc una bestia salvatge en plena natura.

En un moment donat recupero la consciència i penso en com ho deu estar passant el meu pare i el veig assegut mirant al terra tot concentrat. No sé que ha estat això, però d’alguna manera és diferent a la dinàmica que portava fins ara. No m’han fet cap tacte i no sé quan de dilatada estic, però agraeixo que no em toquin. Sé que això provocaria una allau de contraccions intenses. Torna a venir una contracció i sento altre vegada la necessitat d’empènyer i d’aïllar-me del mon. Sento com els meus ossos s’obren per deixar passar el teu cos el qual comença a pressionar l’anus. Quan acaba la contracció respiro i em comunico: -Ja començo a estar una mica cansada de les contraccions. L’Alexandra em diu que ho estic fent molt bé i que ella creu que ja estic començant a empènyer. Jo li dic que si. Que ja estic empenyent.

Això em motiva. Ja veig la llum. Em poso per feina. Sento que no queda molt i que tot està anant bé i torno al món salvatge. De tan en tan la Roser escolta el teu cor amb un aparell per comprovar que estiguis bé. A mi no em preocupa perquè sé que estàs bé. Estem fent un treball en equip titànic. Noto que cada vegada que em ve un contracció algú engega una llanterna. No em molesta, és més, m’ajuda a concentrar-me.

Després d’unes poques contraccions més la Roser em proposa de posar-me de quatre grapes. Diu que ajudarà a que surtis. Jo faig cas tot i que qualsevol canvi de posició em suposava un gran esforç mental i físic. No vull perdre la concentració. Intento posar-me de quatre grapes, però l’instint em diu que encara no. Que em posi mig de quatre grapes mig de cuclilles. I així ho faig. Començo a empènyer. La Roser em diu que arribarà un moment en que em diran que vagi amb més calma. Coneixent-me, sé que el que em demanen és molt difícil. Quan veig la meta sento que res em pot parar i m’esforço més que mai, últim spring. “M’és igual rebentar el periné. Vull arribar al final d’aquest llarg camí”.

Noto molta pressió a baix i durant un descans em toco. Acaricio el que em diuen que és el cap. “No pot ser, es super suau. No em crec que sigui el teu cap.” De cop i volta el teu pare comença a agafar més presència. Fins ara no l’havia sentit present més que en moments puntuals en els que em deia coses -Vaig a aparcar el cotxe a l’entrada, -Vaig a menjar una mica… A lo que jo responia aixecant el polze. Ara que arriba el moment agraeixo sentir-lo ben a prop. Està recolzant el seu cap contra el meu, concentrant-se amb mi. Ara cada vegada que sento una contracció, empenyo i sento com cada vegada crema més. És això l’arc de foc que ens comentaven a les classes prenatals? Agraeixo també els anys que porto fent esport. Sé que m’han ajudat a afrontar aquest moment. Visualitzo cada contracció com un aixecament de peses. Quan sento que no tinc més forces, faig un altre esforç i empenyo de nou (el que el teu pare i jo anomenem “la de regal”).

Ara sento com el Lucas es fica dins de la piscina. Que bé, m’agrada tenir-lo al costat, però estic tan concentrada que no puc dir res. Durant un descans pregunto si ets ros o moreno i tots es posen a riure. Sento que la Marta diu que li sembla que ets moreno. Més contraccions. -Que surti ja jolines! Dic exhalant i tots riuen altre vegada. -No me’l podeu treure? Pregunto. -Sortirà ell sol, ho estàs fent molt bé, ja queda menys. Diu la Roser. -Ja, però es que apreta molt! Sento molta tensió a la vagina i em crema com el foc. El Lucas mira i torna. Em diu que estàs coronant. “Ja?! Quina emoció”. Això em dona energia. Em concentro més que mai. Sento que a cada contracció crema més, però que la següent pot ser la última. Que ja estàs casi a punt d’arribar. Durant una contracció instintivament aixeco el cul i sento com surt un bon tros del teu cos. Escolto com tothom diu: -Ja està, ha sortir el cap! M’emociono i empenyo altre vegada. Sento com surts una mica més, però encara sento que cremes que no estàs del tot fora. La Roser m’ajuda a incorporar-me una mica cap enrere, i de cop sento com surts del tot. -Ja està. Ja estàs aquí. El teu pare et té agafat sota l’aigua mentre jo m’assento recolzant-me a la piscina. De l’aigua surts esplèndid, movent-te com un director d’orquestra. Ets llarguíssim!. El Lucas et posa ràpidament sobre el meu pit i jo t’agafo per primera vegada. Ets molt suau. Ets preciós. No em crec que ja estiguis entre els meus braços. I de sobte, comences a plorar amb intensitat. Un plor pler de vida. Soc molt feliç. Miro al teu pare que està al meu costat i em torna la mirada. Ens fem un petó i et tornem a mirar emocionats. Ets el nostre fill. A partir d’ara, la persona més important de les nostres vides.